LA CORRUPCIÓ
Un dels fets que està sacsejant la vida política actual és el descobriment de casos de corrupció. Evidentment es tracta d’un fenomen antiquíssim que no ha faltat mai en la història de les institucions, però ara, gràcies als valors democràtics i a l’ús de les tecnologies de la informació, la transparència s’està convertint en una reivindicació inqüestionable, ja que és l’antídot més eficaç contra aquest mal.
Corrupció i delinqüència
La corrupció implica una alteració d’una realitat que en principi era bona i acaba essent nociva. El verb “corrompre” ja indica que es tracta d’una ruptura, un trencament d’alguna cosa que s’ha fet malbé.
Els corruptes són delinqüents perquè actuen al marge de la llei i perjudiquen la societat, però no tots els delinqüents són corruptes. La corrupció implica una traïció a la pròpia essència, a la pròpia vocació. Un lladre, malgrat que la seva acció sigui totalment reprovable, fa el que, per desgràcia, correspon a la seva condició: robar. En canvi, un policia que en comptes de perseguir els lladres, els ajuda, està traint la seva raó de ser: és un corrupte.
La gravetat de la corrupció rau en el fet que s’amaga sota l’aparença de bé. En general podríem dir que es tracta d’una alteració de les funcions que li han estat assignades a algú per la societat. És corrupte aquell a qui han estat encomanades missions al servei del col·lectiu i aprofita el seu càrrec per beneficiar-se’n personalment i, de retruc, perjudicar terceres persones.
La prevaricació, la malversació de fons públics, els suborns, l’abús de poder o el tràfic d’influències són algunes formes en què els membres de l’administració pública poden exercir els seus càrrecs de manera fraudulenta, en detriment del bé comú. Així mateix, pares, metges, mestres, monitors o sacerdots també estan exposats a trair la seva missió de tenir cura dels altres i utilitzar la seva posició per aprofitar-se’n inadequadament. La manipulació de la confiança en ells dipositada és un agreujant del mal comès.
La corrupció perverteix la societat. És contagiosa. És motiu d’escàndol públic. Els seus efectes es fan sentir tant en l’economia, com en la confiança en les institucions, en la convivència i, fins i tot, en l’espiritualitat.
Corruptes i pecadors
Un dels aspectes que sorprèn del pontificat del papa Francesc és la constant apel·lació a la misericòrdia per acollir el pecador i, en canvi, la seva duresa envers els corruptes. Segons ell, la corrupció és un mal més gran que el pecat (23 d’octubre de 2014). Per què aquesta diferència? Els corruptes no són pecadors i com a tals susceptibles de ser perdonats? Si tots som pecadors: també tots som corruptes? En definitiva, què és la corrupció?
Per al Sant Pare la diferència és prou clara: “Aquests són els corruptes! Aquells que eren pecadors com tots nosaltres, però que han fet un pas més, com si s’haguessin consolidat en el pecat: no tenen necessitat de Déu!” (3 de juny de 2013). En un altre moment identifica els corruptes amb qui és motiu d’escàndol (Lc 17, 1): “Qui peca i es penedeix demana perdó, se sent feble, se sent fill de Déu, s’humilia i demana la salvació de Jesús. Però qui provoca escàndol no es penedeix i segueix pecant fingint ser cristià” (11 de novembre de 2013).
I, més endavant, afirma: “On hi ha engany no hi ha l’Esperit de Déu. Aquesta és la diferència entre pecador i corrupte. Qui fa una doble vida és un corrupte. Qui peca, en canvi, voldria no pecar, però és feble i està en una condició en la qual no pot trobar una solució, però va al Senyor i demana perdó. El Senyor l’estima, l’acompanya, està amb ell. I nosaltres hem de dir, tots nosaltres que estem aquí: pecadors sí, corruptes no” (11 de novembre de 2013). D’aquestes paraules del Papa en podem deduir que la corrupció és un estat de pecat en el qual s’instal·la l’individu rebutjant explícitament Déu i vivint sota l’aparença i l’engany.
Judes, un corrupte?
El papa Francesc proposa un exemple de corrupció: Judes. Va començar essent un pecador avar i va acabar caient en la corrupció (3 de juny de 2013).
L’apòstol Judes és un personatge controvertit. Els Evangelis el presenten explícitament com una persona corrupta. Recordem que a la unció de Betània s’escandalitza perquè considera que els diners que costava el perfum s’haurien d’haver donat als pobres (Jn 12, 4-6). Però era una mentida. Ell s’encarregava d’administrar els diners de la comunitat i se’n quedava una part. Era un lladre. Enganyava en benefici propi i s’aprofitava de la confiança de la resta de la comunitat.
Aquesta avarícia també es manifesta en el moment de la traïció: entrega el Mestre a canvi de diners (Mt 26, 15). I el lliurament el fa per mitjà d’un engany. Fingeix saludar-lo amb un petó innocent, però era el senyal adreçat als guàrdies per saber a qui havien d’agafar pres (Mt 26, 48-49). Pensaven que un gest d’amistat no despertaria sospites i evitaria una possible fugida. En aquest context, no ens han d’estranyar les paraules de duresa de Jesús en el darrer sopar (Mt 26, 20-25). Segurament inspiren l’advertiment paulí del perill de combregar indignament (1C 11, 27) cosa que, al seu torn, ha donat peu a prohibicions que afecten altres àmbits de la convivència.
El camí de la misericòrdia
El cristianisme és un camí d’esperança perquè creu en la misericòrdia de Déu i en el seu perdó. Ara bé, la corrupció tanca aquesta porta ja que des de l’engany nega el mal que està fent i, per afermar-se, barra el pas al remei: Déu mateix. És més, el traeix, és a dir, en comptes de reconèixer la seva transcendència, utilitza el seu nom en va per aconseguir profits inconfessables. I en nom de Déu s’han volgut tapar moltes corrupcions.
Preguntes
1.- En quins aspectes de la nostra vida podem ser corruptes?
2.- Com podem evitar ser corruptes?
3.- Què podem fer quan detectem un cas de corrupció?
Textos bíblics
-Dn 5, 5: Per això els altres dos alts funcionaris i els sàtrapes cercaven algun motiu de queixa contra Daniel en l’administració del regne, però no van trobar-ne cap ni tampoc van trobar indicis de corrupció. Daniel era de tota confiança, i no el podien acusar de corrupció ni de negligència.
-Pr 10, 2: Béns mal adquirits no fan profit, l’honradesa salva de la mort.
-Pr 11,6: L’honradesa dels rectes els salva, la pròpia cobdícia atrapa els traïdors.
-Lc 17, 1-2: Sempre hi haurà escàndols, però ai del qui els provoca! Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans d’escandalitzar un d’aquests petits.
-2 Pe 2,19: Els prometen llibertat, ells que són esclaus de la corrupció. L’home es torna sempre esclau d’allò que l’ha vençut.
Bibliografia
Jorge Mario Bergoglio, Corrupción y pecado, Publicaciones Claretianas 2013
Ubicuidad de la corrupción, Revista Concilium nº 358, 2014
Barcelona, Setembre de 2015